El discurs de l'Acadèmia

And the Oscar goes to...The king’s speech. Sí, El discurs del rei es va emportar l’Oscar a la millor pel·lícula del 2010. I, òbviament, Tom Hooper, el de millor direcció. El film també es va emportar l’estatueta a millor actor principal per un Colin Firth majestuós, sublim. La seva veu interpretant al rei tartamut ressonava al Teatre Kodak en el vídeo que va precedir l’entrega del guardó a la millor pel·lícula i que ens va fer veure a tots, que aquella nit es coronaria com a guanyadora.

Colin Firth, Helena Bonham Carter i Geoffrey Rush encapçalen el repartiment d’una pel·lícula que està executada de forma excel·lent. Immersos en l’Anglaterra del segle XX, els actors ens apropen la part humana d’un rei que necessita, de totes totes, solventar el seu tartamudeig a l’hora de parlar en públic. Cada detall està meticulosament cuidat, cada moviment està escrupolosament estudiat. Frega la perfecció.

L'equip de la pel·lícula guanyadora celebrant el guardó

Però, senyors, El discurs del Rei és la típica pel·lícula anglesa tan ben feta i tan perfecta que esdevé convencional, típica i gens novedosa.  És un film que no ens porta res de nou. La seva història és buida i la seva posada en escena, tradicional. Què ens explica, com superar un problema de parla? Pedagògicament està molt bé, pot tenir molt d’interès per un públic específic. No té acció, no hi passa res.

Per què no es poden premiar grans produccions com La red social?. Està dirigida per un Fincher impecable i ens parla de Facebook, una xarxa social que ha revolucionat el món de la comunicació...i el món en general. Potser a nivell interpretatiu no ha cobert les expectatives, però pel seu contingut és, segons el meu criteri, un must-see.

Natalie Portman en un moment del film Black Swan

O per què no guardonar un Darren Aronofsky per la seva paranoica i extraordinària pel·lícula Black Swan? El director, que ha sabut rodejar-se de Natalie Portman, Mila Kunis i Vincent Cassel, ens apropa un film que vol mostrar la part fosca del jo de la protagonista, Nina. Amb música adaptada de Txaikowsky, la pel·lícula avança a bon ritme, amb una posada en escena brutal i un dinamisme sensacional. A més a més, el vestuari és senzill, però encertat, igual que el maquillatge.

Tanmateix, em quedo amb el discurs de l’Acadèmia de Hollywood. Un discurs que no comparteixo, que trobo encarcarat i poc ambiciós. No crec que, avui en dia, s’hagin de premiar pel·lícules com la que ens ocupa abans que llargmetratges amb contingut, sentit i interès. M’atreviria a dir, fins i tot, que Toy Story 3 transmet un missatge més complet que El discurs del Rei. Però que quedi clara una cosa: en cap moment dic que la pel·lícula sigui dolenta, tot el contrari, penso que és excel·lent. Tot i així, tot i ser perfecta en l’execució, hi ha altres films que mereixien més l’estatueta consagrada de Hollywood.

Cauen els murs invisibles d'Orient

Els joves volen acabar amb les autocràcies per encarar un futur democràtic i més prometedor

El 9 de novembre de 1989 queia el Mur de Berlín i s’iniciava un llarg camí cap a les democràcies contemporànies i capitalistes, símbol de les llibertats individuals. La població, ansiosa de llibertats i mancada d’objectius, es va revoltar i va tirar a terra el mur que separava el comunisme del capitalisme, l’Europa de l’est del món occidental.

Manifestacions a la plaça Tahrir d'El Caire

El 17 de desembre de 2010, un jove s’immolava com a senyal de protesta a Tunísia. L’anomenat “pare de la Revolució tunisiana” volia denunciar l’atur creixent i la pujada de preus dels aliments bàsics, fet que comportava l’extensió de la pobresa pel territori. Conseqüentment, la situació va desembocar en una revolta popular que va acabar amb la fugida del dictador Ben Ali. Ara bé, Tunísia és la punta de l’iceberg, perquè s’ha produït un efecte dominó que ens porta a parlar d’altres revoltes que s’estan produint a països com Egipte, que també ha derrocat el seu líder, Hosni Mubarak, amb manifestacions més que multitudinàries a la plaça Tahrir. A la cadena s’hi estan sumant Bahrain, Algèria, Líbia, Iemen, Iran o Marroc i tot fa pensar que no seran els últims.

Estem davant de la caiguda d’uns altres murs? Dels que separen Occident d’Orient? Cediran les potències mundials i les grans multinacionals a favor de l’autogestió de recursos d’aquests països?

Els joves han estat el cervell de la revolució; les xarxes socials i la telefonia mòbil, els suports que l’han feta possible

Piràmide progressiva de la població d'Egipte

Si països com Estats Units, Alemanya o la mateixa Espanya es regeixen per unes taxes de natalitat baixes (d’entre un 9% i un 11%), als territoris àrabs com Egipte, Tunísia o Algèria es parla d’una taxa de natalitat que oscil·la entre el 25% i el 30% i un percentatge de població més gran de 65 anys que no supera el 4%. Països, tal com indiquen les xifres, eminentment joves i amb grans bosses d’habitants d’entre 15 i 35 anys. Aquests grups han tingut l’oportunitat de rebre una formació sòlida i ‘liberal’, sovint perquè han pogut cursar carreres universitàries fora del seu país, fet que els ha permès ampliar horitzons. Així mateix, la formació els ha permès desenvolupar una visió crítica i disconformista envers els líders dels seus dominis.

Simultàniament a aquesta formació, ha tingut lloc la proliferació de les xarxes socials i la telefonia mòbil. Segons Population Reference Bureau, 51 de cada 100 ciutadans egipcis disposen d’un telèfon mòbil i tenen accés a Internet. Les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook, han contribuït notablement a l’organització i coordinació de les revoltes populars, ja que han permès l’arranjament de les manifestacions i congregar milions de persones. Internet suposa, per a aquests joves, una eina indispensable per establir contacte amb el món occidental, amb els seus estils de vida i, sobretot, amb un munt d’ideologies diferents.

Els àrabs tenen <fam de llibertat> segons Obama, però la incògnita és si les revoltes recolliran els seus fruits

Tunísia i Egipte ja han derrocat Ben Ali i Hosni Mubarak, respectivament. Ara és el torn de Líbia, del Iemen, d’Algèria, d’Iran i d’altres països que, a poc a poc, s’aniran adherint a les protestes per reclamar millores socials i enfonsar els seus governs. La qüestió, avui, però, és la següent: com serà la democràcia als països àrabs?

Els països àrabs, productors de petroli uns (Kuwait o Iran), controladors de punts estratègics altres (Egipte), productors i distribuïdors de gas natural (Algèria) alguns més, disposen d’una riquesa excepcional a nivell de recursos naturals. El Canal de Suez és controlat per Egipte i és la via que permet transportar el petroli des d’aquests països cap als consumidors del Nord. Fins avui, els països d’Occident han procurat mantenir-hi relacions correctes i aliances polítiques consolidades. D’aquesta manera s’asseguren el subministrament de petroli i gas, indispensables per fer funcionar el motor econòmic del capitalisme globalitzat.

Un cop democratitzats, els territoris àrabs poden exercir influència en les multinacionals que controlen els preus del fuel, però també tindran la capacitat de negociar uns acords que els beneficiïn més. Bo i així, el joc de les multinacionals sembla no tenir data de caducitat a curt termini.

D’altra banda, no es pot menysprear l’existència de grups extremistes islàmics que són candidats a entrar al poder. Els Germans Musulmans a Egipte serien un exemple d’aquests grups, que bo i que prometen garantir la democràcia, probablement acabarien convertint els països en teocràcies i retallarien encara més els drets de les dones i les llibertats individuals. A més a més, si aquests grups arribessin a ostentar el poder, podrien obtenir el control del petroli i dels punts geoestratègics de distribució dels recursos naturals. Senzillament, si ho volguessin, podrien parar la productivitat occidental i alhora arruïnar les expectatives de llibertat democràtica dels seus súbdits.

Consulta un altre article interessant sobre les revoltes als països àrabs: Revoltes del pa

Experts en comunicació afirmen que la investigació és “una caixa d’eines” per a fer un bon periodisme

Els entesos revindiquen la llibertat de la professió enfront d’uns mitjans cada dia més manipulats

Els experts en comunicació Pepe Rodríguez, professor de periodisme d’investigació de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jaume Reixach, director i editor del diari El Triangle, van participar en unes jornades sobre investigació a la universitat, que varen culminar amb l’entrega dels premis Sabueso con método. Varen coincidir en la necessitat de fer investigació per retornar el prestigi que el periodisme es mereix, ja que vivim en una societat en la qual els mitjans de comunicació es veuen pressionats i obligats a “ometre dades”, tal com va dir Reixach.

El mateix Reixach va reconèixer que ell estima aquesta professió, però que actualment “el que surt en els mitjans és una mil·lèsima part de tota la porqueria que hi ha organitzada a nivell econòmic, financer i polític”. Per aquest motiu, el director de El Triangle exigeix rigor als periodistes perquè, segons deia, “no som empleats del poder, som professionals que ens devem a la nostra societat”.

La societat actual viu immersa en els mitjans de comunicació. Segons Rodríguez i Reixach, el periodisme d’investigació és el camí a seguir per trencar amb la tendència conformista dels comunicadors. En un moment de la seva exposició, Jaume Reixach va exclamar que “el combat dels periodistes ha de ser sempre contra la censura”, mentre es referia a la manipulació de la informació i al monopoli que exerceixen determinades empreses sobre els propis mitjans de comunicació.

Arribats a aquest punt, una altra experta, aquesta vegada detectiu privat, Elisenda Millena, va remarcar que un investigador només s’ha de posar límits quan parlem d’ètica. “Malgrat que és fàcil traspassar aquestes fronteres – deia Millena – s’han de treure a la llum informacions que ningú vol que es coneguin”.  La seva empresa, Método3, ha realitzat algunes de les millors investigacions dels últims temps, com la del cas Madeleine. En la mateixa línia, el professor de la Facultat va voler reiterar la importància de realitzar treballs que aportin continguts i coneixement a uns lectors cada vegada més passius. Tanmateix, va posar especial èmfasi en la necessitat de fer del periodisme d’investigació una eina per a “transformar la societat”.

La jornada va comptar també amb la participació del redactor de El Periódico, Antonio Baquero, periodista d’investigació que ha analitzat temes tan transcendentals com la immigració i els fenòmens migratoris massius. Baquero va destacar la importància de les fonts en el treball periodístic i va posar l’accent en la feina de carrer que han de realitzar els professionals. Endemés, Pepe Rodríguez va afegir que és vital la configuració d’unes bones fonts d’informació a fi de poder documentar els reportatges i demostrar la veracitat d’uns textos que, d’altra banda, poden comportar conseqüències legals.

Método3, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona van fer entrega dels premis Sabueso con método, que van guardonar la investigació portada a terme per tres ex-alumnes, avui ja periodistes sota el títol Amposta, el pacte no escrit. Aquest treball desemmascarava un cas de corrupció.