El discurs de l'Acadèmia

And the Oscar goes to...The king’s speech. Sí, El discurs del rei es va emportar l’Oscar a la millor pel·lícula del 2010. I, òbviament, Tom Hooper, el de millor direcció. El film també es va emportar l’estatueta a millor actor principal per un Colin Firth majestuós, sublim. La seva veu interpretant al rei tartamut ressonava al Teatre Kodak en el vídeo que va precedir l’entrega del guardó a la millor pel·lícula i que ens va fer veure a tots, que aquella nit es coronaria com a guanyadora.

Colin Firth, Helena Bonham Carter i Geoffrey Rush encapçalen el repartiment d’una pel·lícula que està executada de forma excel·lent. Immersos en l’Anglaterra del segle XX, els actors ens apropen la part humana d’un rei que necessita, de totes totes, solventar el seu tartamudeig a l’hora de parlar en públic. Cada detall està meticulosament cuidat, cada moviment està escrupolosament estudiat. Frega la perfecció.

L'equip de la pel·lícula guanyadora celebrant el guardó

Però, senyors, El discurs del Rei és la típica pel·lícula anglesa tan ben feta i tan perfecta que esdevé convencional, típica i gens novedosa.  És un film que no ens porta res de nou. La seva història és buida i la seva posada en escena, tradicional. Què ens explica, com superar un problema de parla? Pedagògicament està molt bé, pot tenir molt d’interès per un públic específic. No té acció, no hi passa res.

Per què no es poden premiar grans produccions com La red social?. Està dirigida per un Fincher impecable i ens parla de Facebook, una xarxa social que ha revolucionat el món de la comunicació...i el món en general. Potser a nivell interpretatiu no ha cobert les expectatives, però pel seu contingut és, segons el meu criteri, un must-see.

Natalie Portman en un moment del film Black Swan

O per què no guardonar un Darren Aronofsky per la seva paranoica i extraordinària pel·lícula Black Swan? El director, que ha sabut rodejar-se de Natalie Portman, Mila Kunis i Vincent Cassel, ens apropa un film que vol mostrar la part fosca del jo de la protagonista, Nina. Amb música adaptada de Txaikowsky, la pel·lícula avança a bon ritme, amb una posada en escena brutal i un dinamisme sensacional. A més a més, el vestuari és senzill, però encertat, igual que el maquillatge.

Tanmateix, em quedo amb el discurs de l’Acadèmia de Hollywood. Un discurs que no comparteixo, que trobo encarcarat i poc ambiciós. No crec que, avui en dia, s’hagin de premiar pel·lícules com la que ens ocupa abans que llargmetratges amb contingut, sentit i interès. M’atreviria a dir, fins i tot, que Toy Story 3 transmet un missatge més complet que El discurs del Rei. Però que quedi clara una cosa: en cap moment dic que la pel·lícula sigui dolenta, tot el contrari, penso que és excel·lent. Tot i així, tot i ser perfecta en l’execució, hi ha altres films que mereixien més l’estatueta consagrada de Hollywood.