AIXÒ SÍ QUE ÉS PERIODISME

Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre que recopil·la tres entrevistes a Ryszard Kapuscinski en motiu de la VI Convenció “Redactor Social” celebrada a Itàlia el 1999. La introducció del llibre ens presenta a Ryszard Kapuscinski i ens cita algunes de les frases més cèlebres que ha dit. A partir d’allà, et guia fins a la primera entrevista. En aquesta primera entrevista, Maria Nadotti fa reflexionar a Ryszard Kapuscinski sobre el que ell anomena bon periodisme. El cas és que Riszard ens apropa a la seva mirada mostrant-nos la seva visió sobre el periodisme que també es fa ara. Segons Ryszard Kapuscinski, ningú pot ser periodista si no és bona persona. A més a més, destaca clarament que per escriure sobre algú hem de poder compartir una part, per petita que sigui, de la seva vida. Però, com ha de treballar un periodista actual? I dic actual, perquè ell subratlla la revolució electrònica en què estan immersos els mitjans de comunicació. Existeixen mil maneres d’obtenir la informació i, sota el seu punt de vista, dues claus per aconseguir-la. La primera és profunditzar sobre el tema, és a dir, informar-se prèviament, documentar-se, conèixer-ho i comprendre-ho. Un cop fet això, passaríem al segon punt clau: sacrificar-se per obtenir la informació desitjada sense tenir ambició per la remuneració posterior. En aquesta primera entrevista també hi podríem trobar una descripció d’una nova realitat periodística, en la qual els propietaris dels mitjans de comunicació són màquines de fer diners i els empleats busquen històries que narrar i situacions per canviar. L’últim aspecte a destacar d’aquest primer encontre és la varietat de fonts amb què un periodista ha de treballar: la gent, amb qui s’estableix un contacte i a partir de qui construïm notícies polièdriques; els llibres, que ens donen una base sòlida de coneixements amb què documentar-nos; l’entorn, del qual hem d’estar pendentes sempre perquè està en canvi constant.

En aquesta primera trobada amb Maria Nadotti, doncs, Kapuscinski reflexiona a través de la seva experiència. Se’ns parla d’un periodisme que ens fa ser més humans, que ens intenta apropar al món, no a explicar-lo des de darrere un micròfon o una pantalla: ens empeny a entendre’l. Com bé diu, “las malas personas no pueden ser buenos periodistas”. Un capítol imprescindible, ple de consells per aquells que ens volem endinsar en el periodisme, per aquells que volem esdevenir comunicadors i donar veu als qui no la tenen.

En la segona part del llibre, l’entrevista és amb Andrea Semplici. En aquesta part, Ryszard Kapuscinski explica la contraposició de l’Àfrica dels anys seixanta i l’Àfrica actual. El continent africà està dividit en quatre parts: Nord, occidental, oriental i austral. En aquells anys, Àfrica vivia realitats diferents, però estava unida per aconseguir la seva independència. Kapuscinski ens fa un recorregut pels diferents mètodes que van utilitzar els països per assolir aquest objectiu, posant especial èmfasi en la figura de Nelson Mandela. El “pare de l’Àfrica”, com l’anomena ell, va ser una figura cabdal en el procés d’independència de Sudàfrica, que havia estat immersa en el conegut apartheid. En les seves paraules s’hi denota una admiració cap a aquest personatge, així com un profund respecte pel que va aconseguir (un procés que no va portar a cap guerra civil). També destaca la intervenció de polítics com Lumumba o Nkrumah. Ara bé, la part més interessant ens parla de les raons per les quals el somni d’Àfrica independent ha fracassat i per què Occident ha perdut l’interés pel desenvolupament del continent, però hi segueix mantenint el control.

En definitiva, ens descriu una àrea del planeta desconeguda per la majoria de nosaltres, tot i que amb una gran humilitat. Demostra aquí una gran faceta humana, necessària, i una admiració cap a les persones que habiten allà, que viuen en constant lluita per sobreviure mentre nosaltres gaudim de tota mena de comoditats.

La tercera i última part és una trobada amb l’escriptor John Berger moderat, de nou, per Maria Nadotti. Després d’un ampli intercanvi d’elogis entre els dos protagonistes, Maria Nadotti els convida a parlar sobre una observació d’Enzensberger que tracta sobre el posicionament dels espectadors davant les notícies. A partir d’aquest tema es desenvolupa una conversa molt interessant plena de divergències entre John Berger i Ryszard Kapuscinski. Aquí, Ryszard ens demostra com coneix de bé els problemes dels més desvalguts i com ha viatjat pel món i l’ha intentat entendre. Maria Nadotti també els fa reflexionar molt hàbilment sobre les diferències entre els personatges, bo i que han arribat a descriure el mateix. John Berger no va haver de marxar gairebé mai del seu país per descriure una realitat que li cridava l’atenció, mentre que Ryszard Kapuscinski ha hagut de recórrer mig món per conèixer aquesta mateixa realitat. Reflexions molt interessants que cal tenir en compte a l’hora de jutjat i valorar el treball de cadascun.

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos el llibre de forma contundent. Penso que Ryszard Kapuscinski ha estat un dels millors periodistes de la història juntament amb autors com Gabriel García Márquez. Considero, a més, que aquest llibre hauria de ser una lectura obligatòria per a tots aquells que ens iniciem en aquesta professió, ja que aporta un munt de consells plenament útils i necessaris. D’altra banda, Kapuscinski ens dóna una lliçó d’humanitat, demostrant-nos que abans de ser periodistes hem de ser persones: viatjar, conèixer altres realitats i compartir-les. Només així entendrem el món i podrem explicar-lo. Després de llegir el llibre, podríem concloure amb una consigna que se’n desprén: mai arribarem a saber-ho tot. 


Vídeo de Ryszard Kapuscinski reflexionant sobre el seu periodisme