20 de febrero de 2011

Cauen els murs invisibles d'Orient

Els joves volen acabar amb les autocràcies per encarar un futur democràtic i més prometedor

El 9 de novembre de 1989 queia el Mur de Berlín i s’iniciava un llarg camí cap a les democràcies contemporànies i capitalistes, símbol de les llibertats individuals. La població, ansiosa de llibertats i mancada d’objectius, es va revoltar i va tirar a terra el mur que separava el comunisme del capitalisme, l’Europa de l’est del món occidental.
Manifestacions a la plaça Tahrir d'El Caire
El 17 de desembre de 2010, un jove s’immolava com a senyal de protesta a Tunísia. L’anomenat “pare de la Revolució tunisiana” volia denunciar l’atur creixent i la pujada de preus dels aliments bàsics, fet que comportava l’extensió de la pobresa pel territori. Conseqüentment, la situació va desembocar en una revolta popular que va acabar amb la fugida del dictador Ben Ali. Ara bé, Tunísia és la punta de l’iceberg, perquè s’ha produït un efecte dominó que ens porta a parlar d’altres revoltes que s’estan produint a països com Egipte, que també ha derrocat el seu líder, Hosni Mubarak, amb manifestacions més que multitudinàries a la plaça Tahrir. A la cadena s’hi estan sumant Bahrain, Algèria, Líbia, Iemen, Iran o Marroc i tot fa pensar que no seran els últims.
Estem davant de la caiguda d’uns altres murs? Dels que separen Occident d’Orient? Cediran les potències mundials i les grans multinacionals a favor de l’autogestió de recursos d’aquests països?


Els joves han estat el cervell de la revolució; les xarxes socials i la telefonia mòbil, els suports que l’han feta possible

Piràmide progressiva de la població d'Egipte
Si països com Estats Units, Alemanya o la mateixa Espanya es regeixen per unes taxes de natalitat baixes (d’entre un 9% i un 11%), als territoris àrabs com Egipte, Tunísia o Algèria es parla d’una taxa de natalitat que oscil·la entre el 25% i el 30% i un percentatge de població més gran de 65 anys que no supera el 4%. Països, tal com indiquen les xifres, eminentment joves i amb grans bosses d’habitants d’entre 15 i 35 anys. Aquests grups han tingut l’oportunitat de rebre una formació sòlida i ‘liberal’, sovint perquè han pogut cursar carreres universitàries fora del seu país, fet que els ha permès ampliar horitzons. Així mateix, la formació els ha permès desenvolupar una visió crítica i disconformista envers els líders dels seus dominis.
Simultàniament a aquesta formació, ha tingut lloc la proliferació de les xarxes socials i la telefonia mòbil. Segons Population Reference Bureau, 51 de cada 100 ciutadans egipcis disposen d’un telèfon mòbil i tenen accés a Internet. Les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook, han contribuït notablement a l’organització i coordinació de les revoltes populars, ja que han permès l’arranjament de les manifestacions i congregar milions de persones. Internet suposa, per a aquests joves, una eina indispensable per establir contacte amb el món occidental, amb els seus estils de vida i, sobretot, amb un munt d’ideologies diferents.


Els àrabs tenen <fam de llibertat> segons Obama, però la incògnita és si les revoltes recolliran els seus fruits

Tunísia i Egipte ja han derrocat Ben Ali i Hosni Mubarak, respectivament. Ara és el torn de Líbia, del Iemen, d’Algèria, d’Iran i d’altres països que, a poc a poc, s’aniran adherint a les protestes per reclamar millores socials i enfonsar els seus governs. La qüestió, avui, però, és la següent: com serà la democràcia als països àrabs?
Els països àrabs, productors de petroli uns (Kuwait o Iran), controladors de punts estratègics altres (Egipte), productors i distribuïdors de gas natural (Algèria) alguns més, disposen d’una riquesa excepcional a nivell de recursos naturals. El Canal de Suez és controlat per Egipte i és la via que permet transportar el petroli des d’aquests països cap als consumidors del Nord. Fins avui, els països d’Occident han procurat mantenir-hi relacions correctes i aliances polítiques consolidades. D’aquesta manera s’asseguren el subministrament de petroli i gas, indispensables per fer funcionar el motor econòmic del capitalisme globalitzat.
Un cop democratitzats, els territoris àrabs poden exercir influència en les multinacionals que controlen els preus del fuel, però també tindran la capacitat de negociar uns acords que els beneficiïn més. Bo i així, el joc de les multinacionals sembla no tenir data de caducitat a curt termini.
D’altra banda, no es pot menysprear l’existència de grups extremistes islàmics que són candidats a entrar al poder. Els Germans Musulmans a Egipte serien un exemple d’aquests grups, que bo i que prometen garantir la democràcia, probablement acabarien convertint els països en teocràcies i retallarien encara més els drets de les dones i les llibertats individuals. A més a més, si aquests grups arribessin a ostentar el poder, podrien obtenir el control del petroli i dels punts geoestratègics de distribució dels recursos naturals. Senzillament, si ho volguessin, podrien parar la productivitat occidental i alhora arruïnar les expectatives de llibertat democràtica dels seus súbdits.



Consulta un altre article interessant sobre les revoltes als països àrabs: Revoltes del pa

1 comentario:

  1. Jo crec que s'ha d'impulsar la democràcia allà on sigui i no tenir por a hipotètiques victòries extremistes religioses. Cal recordar que Europa ha estat forjada en bona part pels demòcratacristians? Doncs la posada en joc de la democràcia transforma aquests partits religiosos en moderats si és un sistema ben implantat, com és el cas de Turquia.

    Penjo una referència al meu article sobre el mateix ;D

    http://egarenc.blogspot.com/2011/02/revoltes-del-pa.html

    ResponderEliminar