Un Companys inèdit


La troballa de diversos documents inèdits a l’Institut Internacional d’Història social a Amsterdam permet reconstruir l’exili de Companys a França.

Què va passar, exactament? Com van detenir a Lluís Companys? Tot això i molt més és el que ens aporten uns documents inèdits trobats pels membres de la Memòria i Història de Manresa. Tots els documents són a Internet a la pàgina www.memoria.cat des d’on es poden consultar traduïts al català. Una troballa que va ser feta “per casualitat” a mans de Joaquim Aloy. Així doncs, avui podem dir que l’ombra de Lluís Companys torna després de 70 anys per explicar-nos què va passar.

Lluís Companys i Jover va néixer a prop de Lleida el 1882 i va morir afusellat a mans dels franquistes a Montjuïc el 1940. De jove va estudiar dret, però es va decantar cap a la política, en la qual va adquirir un paper significatiu i trivial per  a Catalunya. Ens trobem davant d’un dels personatges més interessants i polèmics de la història de Catalunya. Les seves proclames independentistes de 1931 i 1934 el van portar a convertir-se en un heroi per alguns i en un enemic per a uns quants més. La seva activitat política  va ser tremendament intensa: va ser president de la Generalitat i del Parlament català. Durant la guerra va lluitar en contra dels franquistes, però el 1939 es va veure obligat a exiliar-se a França amb la seva segona esposa, Carme Ballester. A partir d’aquí, però, què? Un buit espacial i temporal enorme que ens porta fins al seu afusellament, el 1940, a Montjuïc.

Carme Ballester: la peça clau per a la reconstrucció definitiva

Fins avui, la detenció de Companys havia estat un interrogant pels catalans. Gràcies a aquests documents inèdits hem pogut conèixer com el van detenir i, sobretot, com va viure Carme Ballester aquest fet. De fet, la transcripció del manuscrit n’explica tots els detalls. Un document que ens apropa a una realitat crua, amagada durant tots aquests anys. Qui no volia que se sabés, tot plegat? La transcripció de  Carme Ballester és freda i dura, però reflecteix entre línies la por i alhora el coratge que varen acompanyar-la.

Entraren a casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...[...] s’emportaren tots els documents que trobaren.[...] Apuntant al meu marit sentat en una cadira, jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentit un revòlver que m’apoiaven a l’esquena [...][1]

Carme Ballester va veure com s’emportaven el seu marit detingut i en cap moment va dubtar d’anar-lo a buscar l’endemà. S’infiltrà dins la Vil·la Carolina, on uns homes la van treure a puntades de peu, però va ser capaç de dir-los: “quina culpa en té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. Una pregunta que porta ressonant dins el cap de molta gent des de llavors. Des del seu punt de vista, i així s’ha acabat demostrant,  la detenció de Lluís Companys va ser contrària a les lleis internacionals, perquè no es va fer sota cap concepte d’extradició, mentre que ell tenia la condició de refugiat i estava acollit per la Convenció de Ginebra.

Cada dia, Carme Ballester esperava notícies des de París, fins que va arribar el moment. En les primeres informacions del 15 d’octubre de 1940 va assebentar-se que el seu marit havia estat afusellat. Acte seguit, va perdre el coneixement. Tot i així, sempre va reconèixer que l’última carta del seu marit (que no és inèdita) li va donar la raó per viure. Tant és així, que va lluitar contra la justícia per aconseguir un subsidi per viure. Sortosament, es va poder posar en contacte amb un advocat, Herzfelder, amb qui va aconseguir la indemnització pertinent trenta anys després i havent recorregut un camí no gens fàcil. Els documents inèdits també inclouen les cartes i els documents que Carme Ballester va redactar per a aconseguir el certificat de defunció del seu marit, primer, i la pensió, més tard.

Un recull de documents que va des del manuscrit importantíssim per a la reconstrucció dels fets, fins a una carta de Josep Tarradellas, passant per un interessant escrit clandestí de denúncia d’un jove parlant de l’execució del President.

[…] Companys era la personificació de Catalunya, de la República, així com també de tots els partits democràtics. I fou afusellat per representar el poble i els seus ideals. La seva execució és determinant per atiar de nou el foc de la insurrecció de tots els catalans. […][2]

Un Companys inèdit per les seves accions admirables. La història d’un home entregat a la seva ideologia i que va morir per Catalunya; un home que, sens dubte, va marcar un abans i un després. Un Companys inèdit per la seva valentia, que va sobreposar-se a la situació i mai es va fer enrere. Un Companys inèdit digne d’un bon homenatge, no pas millor que aquest, que recull com va viure i que, finalment, apropa la veritat. 

---

[1] Fragment de la Transcripció del manuscrit de Carme Ballester en què narra la detenció de Lluís Companys

[2] Fragment del document Full volant clandestí que parla de l’execució de Companys

AIXÒ SÍ QUE ÉS PERIODISME

Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre que recopil·la tres entrevistes a Ryszard Kapuscinski en motiu de la VI Convenció “Redactor Social” celebrada a Itàlia el 1999. La introducció del llibre ens presenta a Ryszard Kapuscinski i ens cita algunes de les frases més cèlebres que ha dit. A partir d’allà, et guia fins a la primera entrevista. En aquesta primera entrevista, Maria Nadotti fa reflexionar a Ryszard Kapuscinski sobre el que ell anomena bon periodisme. El cas és que Riszard ens apropa a la seva mirada mostrant-nos la seva visió sobre el periodisme que també es fa ara. Segons Ryszard Kapuscinski, ningú pot ser periodista si no és bona persona. A més a més, destaca clarament que per escriure sobre algú hem de poder compartir una part, per petita que sigui, de la seva vida. Però, com ha de treballar un periodista actual? I dic actual, perquè ell subratlla la revolució electrònica en què estan immersos els mitjans de comunicació. Existeixen mil maneres d’obtenir la informació i, sota el seu punt de vista, dues claus per aconseguir-la. La primera és profunditzar sobre el tema, és a dir, informar-se prèviament, documentar-se, conèixer-ho i comprendre-ho. Un cop fet això, passaríem al segon punt clau: sacrificar-se per obtenir la informació desitjada sense tenir ambició per la remuneració posterior. En aquesta primera entrevista també hi podríem trobar una descripció d’una nova realitat periodística, en la qual els propietaris dels mitjans de comunicació són màquines de fer diners i els empleats busquen històries que narrar i situacions per canviar. L’últim aspecte a destacar d’aquest primer encontre és la varietat de fonts amb què un periodista ha de treballar: la gent, amb qui s’estableix un contacte i a partir de qui construïm notícies polièdriques; els llibres, que ens donen una base sòlida de coneixements amb què documentar-nos; l’entorn, del qual hem d’estar pendentes sempre perquè està en canvi constant.

En aquesta primera trobada amb Maria Nadotti, doncs, Kapuscinski reflexiona a través de la seva experiència. Se’ns parla d’un periodisme que ens fa ser més humans, que ens intenta apropar al món, no a explicar-lo des de darrere un micròfon o una pantalla: ens empeny a entendre’l. Com bé diu, “las malas personas no pueden ser buenos periodistas”. Un capítol imprescindible, ple de consells per aquells que ens volem endinsar en el periodisme, per aquells que volem esdevenir comunicadors i donar veu als qui no la tenen.

En la segona part del llibre, l’entrevista és amb Andrea Semplici. En aquesta part, Ryszard Kapuscinski explica la contraposició de l’Àfrica dels anys seixanta i l’Àfrica actual. El continent africà està dividit en quatre parts: Nord, occidental, oriental i austral. En aquells anys, Àfrica vivia realitats diferents, però estava unida per aconseguir la seva independència. Kapuscinski ens fa un recorregut pels diferents mètodes que van utilitzar els països per assolir aquest objectiu, posant especial èmfasi en la figura de Nelson Mandela. El “pare de l’Àfrica”, com l’anomena ell, va ser una figura cabdal en el procés d’independència de Sudàfrica, que havia estat immersa en el conegut apartheid. En les seves paraules s’hi denota una admiració cap a aquest personatge, així com un profund respecte pel que va aconseguir (un procés que no va portar a cap guerra civil). També destaca la intervenció de polítics com Lumumba o Nkrumah. Ara bé, la part més interessant ens parla de les raons per les quals el somni d’Àfrica independent ha fracassat i per què Occident ha perdut l’interés pel desenvolupament del continent, però hi segueix mantenint el control.

En definitiva, ens descriu una àrea del planeta desconeguda per la majoria de nosaltres, tot i que amb una gran humilitat. Demostra aquí una gran faceta humana, necessària, i una admiració cap a les persones que habiten allà, que viuen en constant lluita per sobreviure mentre nosaltres gaudim de tota mena de comoditats.

La tercera i última part és una trobada amb l’escriptor John Berger moderat, de nou, per Maria Nadotti. Després d’un ampli intercanvi d’elogis entre els dos protagonistes, Maria Nadotti els convida a parlar sobre una observació d’Enzensberger que tracta sobre el posicionament dels espectadors davant les notícies. A partir d’aquest tema es desenvolupa una conversa molt interessant plena de divergències entre John Berger i Ryszard Kapuscinski. Aquí, Ryszard ens demostra com coneix de bé els problemes dels més desvalguts i com ha viatjat pel món i l’ha intentat entendre. Maria Nadotti també els fa reflexionar molt hàbilment sobre les diferències entre els personatges, bo i que han arribat a descriure el mateix. John Berger no va haver de marxar gairebé mai del seu país per descriure una realitat que li cridava l’atenció, mentre que Ryszard Kapuscinski ha hagut de recórrer mig món per conèixer aquesta mateixa realitat. Reflexions molt interessants que cal tenir en compte a l’hora de jutjat i valorar el treball de cadascun.

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos el llibre de forma contundent. Penso que Ryszard Kapuscinski ha estat un dels millors periodistes de la història juntament amb autors com Gabriel García Márquez. Considero, a més, que aquest llibre hauria de ser una lectura obligatòria per a tots aquells que ens iniciem en aquesta professió, ja que aporta un munt de consells plenament útils i necessaris. D’altra banda, Kapuscinski ens dóna una lliçó d’humanitat, demostrant-nos que abans de ser periodistes hem de ser persones: viatjar, conèixer altres realitats i compartir-les. Només així entendrem el món i podrem explicar-lo. Després de llegir el llibre, podríem concloure amb una consigna que se’n desprén: mai arribarem a saber-ho tot. 


Vídeo de Ryszard Kapuscinski reflexionant sobre el seu periodisme

MOLT MÉS QUE LA COBERTURA INFORMATIVA D'UNA VAGA GENERAL.

Som en el lloc adequat en el moment oportú, els periodistes? Som del tot conscients que, en un món globalitzat com aquest, les notícies viatgen al ritme que ho fan? 

El 29-S, el dia de la vaga general en contra de la reforma laboral proposada pel govern de Rodríguez Zapatero va ser, en si, un fracàs. Com ja es va exposar, sectors com el comerç només es van veure afectats pels aldarulls causats pels piquets. Res més. A parti d'aquí, què? 

A la tarda del mateix dia, a Barcelona, es congregaven uns quants milers de persones (i no poso nombre exacte perquè, com sempre, hi ha divergències) per manifestar-se i reclamar els seus drets com a treballadors. Ho fan de forma pacífica i essent respectuosos amb la resta, però ocupen una ínfima part dels informatius catalans i espanyols. Les imatges del dia són els anti-sistema, que controlen el centre de la ciutat i s'enfronten als antiavalots en una batalla campal històrica. Sens dubte, són aquestes les imatges que donen la volta al món. És a dir, Espanya es troba immersa en una vaga general en la qual els anti-sistema es revelen i s'enfronten a la policia pels carrers de Barcelona robant, guixant les parets i destrossant tot el que troben al llarg del camí. Per què es van convertir en protagonistes? En part, perquè varen esdevenir-ho, però per altra, per la importància mediàtica que els van donar els mitjans de comunicació. 

Aldarulls a Barcelona en el mateix moment de la manifestació pacífica

Els vertaders protagonistes de la vaga general, els treballadors, varen quedar eclipsats. A Madrid unes 450.000 persones es van agrupar per a manifestar-se pels carrers més cèntrics de la capital espanyola i, en cap cas, els seus crits o la seva pancarta va ser la imatge de les portades dels diaris de l’endemà. La portada l’ocupava el cotxe de la patrulla municipal en flames.

A Internet, en canvi, es va fer una cobertura informativa més complexa i més àmplia de la vaga, ja que s’actualitzava a cada punt i moment i estava més detallada.

El periodisme, segons el punt de vista d’una principiant com jo, ha de saber mirar-se els esdeveniments des de totes les vessants possibles. En aquest cas, potser calia cobrir la vaga dels treballadors, la dels vaguistes, la dels piquets, la dels sindicats i la del Govern. Així és com haguessin obtingut dades reals de l’èxit de la vaga; així és com haguessin aconseguit cobrir una informació tan complexa de forma polièdrica i més professional. Clar que això no deixa de ser una opinió amb un rerefons crític d’algú que, vés a saber, potser hagués acabat actuant igual que els mitjans en el seu dia.